Turbulències a ERC

És un secret a veus que les relacions personals entre Puigcercós i Carod són fredes i distants i que, tan sols, la conjuntura política apaivagar les tensions. Sense anar més lluny aquesta setmana un grup nombrós de càrrecs territorials d’ERC s’han reunit amb Puigcercós, a esquenes d’en Carod, per mostrar la seva preocupació i els seus dubtes davant el lideratge polític d’en Carod. Fins el punt, que es va posar damunt la taula la possibilitat de convocar un congrés extraordinari, on Carod-Rovira seria un dels homes més castigat per les bases.

Tot i que, en Puigcercós es va afanyar a l’endemà a desmentir els rumors i les suposades crítiques al lideratge polític d’en Carod. No és menyscert que si els resultats electorals d’ERC en el referèndum primer i en les eleccions al Parlament després no són els esperats, veurem com les bases afaiten públicament el mostatxo d’en Carod i, en Puigcercós pren definitivament el relleu imposant-se, així, a l’anomenat “clan de l’avellana”.

Boicot a Hard Rock Cafe

Davant la falta de sensibilitat de l'empresa i dels seus treballadors enfront dels catalanoparlants us animo a fer boicot a Hard Rock Café.

La Maria Josep A. no acostuma a freqüentar hamburgueseries i locals temàtics, però el dia de Sant Jordi a la nit i després d'un esgotador dia de passeig per Barcelona ella i l'amiga amb qui havia passat la diada tenien gana i eren a la plaça de Catalunya davant del Hard Rock Cafe. Van decidir entrar-hi per menjar alguna cosa abans de retirar-se cap a casa. "Que tindríeu una taula per menjar dues amanidetes?", va preguntar a la noia que atén a l'entrada i distribueix els clients. No era conscient en fer aquella pregunta quina una n'estava organitzant!

Resulta que l'empleada (sud-americana, com la majoria del personal d'aquest local) que la va atendre, se la va mirar de dalt a baix i, "amb molt mala educació i com volent dir: «I tu de què vas, nena!»", va i li exigeix que parli "en espanyol". Sense excusar-se prèviament ni demanar-ho amb una mínima educació i, el que és pitjor, tractant la Maria Josep com si fos una extraterrestre que parlés en marcià i no en l'idioma oficial de Catalunya, l'empleada del Hard Rock Cafe es va fer forta a negar-se a atendre-la. L'amiga de la Maria Josep, immigrant hondurenya però que parla perfectament el català, al·lucinava.

I la Maria Josep, que no hauria tingut cap inconvenient a canviar d'idioma si se li hagués demanat correctament, es va enrabiar, i va decidir que exigiria els seus drets, és a dir: ser atesa en català.

Però s'hi van negar. I aleshores va ser quan la Maria Josep va demanar el full de reclamacions. "Un altre cambrer que s'havia implicat en l'afer, no cal dir que en contra meu, va dir que no em podien donar el full de reclamacions perquè jo no era una clienta, perquè no havia consumit res", explica la perjudicada. "Aleshores -recorda- la meva indignació va ser total i, perquè no em poguessin dir que no era clienta, vaig demanar dues coca-coles. I va i el cambrer li diu al noi de la barra que no s'atreveixi a servir-nos perquè nosaltres només estem buscant brega i som persones no grates i patètiques".

"Quèèèèè?". La Maria Josep no es podia creure que l'estiguessin fent fora pel sol fet d'exigir ser atesa en català. "I el més fort de tot -explica- és que ens van amenaçar que si no marxàvem trucarien a la policia".

"Això ja va ser la gota que va fer vessar el vas i els vaig dir que què s'havien pensat, que a la policia li trucava jo. I hi vaig trucar". Primer van arribar els Mossos d'Esquadra, que havien estat avisats pel Hard Rock Cafe, i immediatament la Guàrdia Urbana, que havia estat avisada per la Maria Josep. Davant l'arribada de la policia municipal, els Mossos es van retirar.

El Hard Rock Cafe va haver d'entregar a la perjudicada el full de reclamacions, com estan obligats a fer, i els agents, després de demanar la documentació del local a qui en aquell moment era la màxima responsable, van marxar amb la denúncia presentada per la Maria Josep, que va ser traslladada a Consum. La Maria Josep també va denunciar el cas a l'Ajuntament.

A la Maria Josep A. i a la seva amiga els va fer molta ràbia que mentre a elles els negaven la paraula els mateixos empleats "perdien el cul per atendre tots els estrangers que parlaven en anglès".

Un portaveu del Hard Rock Cafe de la plaça de Catalunya, Stephan Couet, va lamentar ahir el tracte rebut per aquesta clienta i va assegurar que l'actitud dels treballadors denunciada per aquesta noia "va en contra de la nostra filosofia".

Segons Consum, la vulneració d'aquest dret lingüístic es denuncia poc perquè al final del procés "tot s'acaba reduint a la paraula d'un contra la paraula de l'altre". Que trist: mai ens queixem i quan ho fem no serveix per a res. No els sembla?.

Enllaç a la notícia publicada a L'Avui.

Marca un gol per la llengua

És molt senzill, clica aquest enllaç: http://www.plataforma-llengua.org/queixadiaris.html i marca un gol!

El PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya

Els qui hem llegiu amb certa assiduïtat sabreu que és difícil trobar un escrit meu en el que coincideixi o defensi els socialistes. Avui serà una excepció. Personalment, crec molt encertat l’eslògan electoral del referèndum dels socialistes des d’un punt de vista del màrqueting polític perquè:

1er. El fet de relacionar el NO al PP actua d’element motivador del seu electorat, partint dels sentiments passionals.
2on. Alhora també pot actuar com element desmotivador d’aquell electorat d’ERC que pot sentir-se incòmode votant el mateix que el PP.

D’altra banda, és ben cert que l’eslògan és força pobre pel que fa als arguments però va directe a les passions i com tots sabem les passions mouen muntanyes.

Maragall té els dies comptats

És vox populi que en Maragall és un cadàver polític. De fet ja ho era l’endemà del 16 de novembre del 2003 i fou precisament ERC qui el va ressuscitar.

Dos anys i mig més tard de la seva resurrecció, in extremis, el fi de la seva carrera política és inevitable, ja que difícilment serà de nou candidat socialista a la Generalitat i el seu propi partit ja té el relleu a punt.

Maragall passarà a la història amb més pena que glòria com a president d’un govern tripartit que ha estat un veritable descrèdit i desgavell pel país. De fet, Maragall tan sols podrà marxar amb una mica de dignitat política si el nou Estatut s’aprova amb una àmplia victòria del Sí.

Parafrasejant el títol d’una pel·lícula podríem dir que “aquest viu està molt mort”.

Carod vol recuperar l’equidistància

Llegeixo amb certa sorpresa que en Carod vol desempolsar l’estratègia de l’equidistància amb el PSC i Convergència i Unió que tants rèdits electorals li donà en les passades eleccions al Parlament.

Sortosament, aquest cop ja no podrà enganyar a ningú amb la falsa equidistància, tot fent veure que està disposat a pactar amb Convergència i Unió i PSC, quan en realitat té tot el peix venut als socialistes. Carod no té cap mena de credibilitat per recuperar el discurs de l’equidistància, més encara quan ell i les seves bases s’aferren a culpar a Convergència i Unió de tots els mals del país, evitant reconèixer els seus propis errors i que han estat aquells als quals ells van obrir el balcó de la Generalitat, de bat a bat, els qui els hi han clavat una puntada de peu al cul.

Carod no intentis enganyar de nou a ningú, sigues més creatiu. Ja que fins i tot ahir en Puigcercós reconeixia que la reedició del tripartit era l’opció més viable. A qui volen enganyar?!

Sociovergència

L’expulsió d’ERC del tripartit ha despertat tota mena de rumors sobre la possible futura consolidació d’una aliança política entre les dues forces majoritàries del mapa política català. És allò que en els entorns periodístics i polítics es sol anomenar com a sociovergència.

Malgrat la coincidència de posicionaments entre socialistes i la Federació de Convergència i Unió en demanar el vot afirmatiu al nou Estatut, difícilment aquesta col•laboració es traslladarà en la formació d’un futur govern sociovergent a Catalunya.

Sense anar més lluny, destacats líders polítics dels PSC i d’ERC ja han apostat per la reedició del tripartit. Va bé que ho diguin públicament i no se n’amaguin, així ningú podrà amagar-se rere l’equidistància i la gent sabrà que haurà d’escollir entre un nou govern tripartit –desgavell, soroll, trifulgues- o un nou bon govern encapçalat per en Mas.

El show d'ERC

Clica damunt la imatge per veure el show d'ERC i posa els altaveus.

Vendrell, el breu

Vendrell passarà a la història per haver estat, juntament, amb Manel Balcells el conseller de la Generalitat que menys temps han estat al govern, tan sols 20 dies. Un rànquing que fins el dia d’ahir encapçalava en Josep Lluís Carod-Rovira –l’home de la clau- que fou conseller en cap del govern tripartit durant 42 dies.

Proposo que a partir d’ara en Xavier Vendrell en reconeixement a la seva curta estada al govern de la Generalitat, l’anomenem “Vendrell, el breu”.

On està la clau? Matarile, rile,rile…

Em consta que en Carod està buscant com un boig a la seu nacional d’ERC la clau, tot cantant “on està la clau? Matarile, rile, rile... on està la clau? Matarile, rile, rile...” que amb actitud fatxenda exhibia per demostrar que ell tenia la clau de la governabilitat. Ell, precisament, que va fer de portera de Maragall i de Zapatero, obrint-los el balcó de la Plaça Sant Jaume de bat a bat, ha vist recompensada la ingrata feina de portera amb menyspreu, especialment, per part d’en Zapatero.

Primer fou la destitució i expulsió del govern d’en Carod per la seva inoportuna excursió a Perpinyà quan era conseller en cap. I ara, ha estat la destitució de tots els consellers d’ERC del govern i, per tant, el trencament del tripartit després que ERC defensi el no al referèndum de l’Estatut.

No vull passar per alt que tant una decisió com l’altra han estat preses per en Zapatero i executades per en Maragall, puix no hem d’oblidar que ahir en Maragall va ser cridat a files per en Zapatero al seu despatx al Senat on li deuria dir com havia de procedir.

Crònica d’una mort anunciada

Més enllà del que pugui succeir en les properes hores, el tripartit està arribant a la seva fi, puix tots coincideixen en afirmar que cal convocar eleccions anticipades per a la tardor. Ens trobem davant les darreres alenades agòniques de vida del tripartit, a l’espera que en Maragall decideixi allargar artificialment o no l’agonia del seu govern i certifiqui la seva defunció. De fet, tan sols manca acordar entre les parts els termes de la vetlla i dels funerals.

Arribats aquest punt, la qüestió és si en Maragall farà fora del govern als Republicans pel Càrrec –ERC- per la seva oposició a l’Estatut o si els mantindrà al govern malgrat la seva oposició fins a la convocatòria d’eleccions anticipades la propera tardor.

Sigui com sigui, els Republicans pel Càrrec –ERC- han demostrat, un cop més, el seu patetisme i la seva manca de coherència política, ja que si tinguessin un mínim de dignitat política abandonarien el govern pel seu propi peu. Però, lluny d’això i preocupats per aferrar-se a la cadira i al càrrec uns mesos més –qui dia passa, any empeny- han plantejat mitjançant el conseller primer, Josep Bargalló, “la possibilitat de desplegar un “pacte de convivència” que hauria de facilitar la seva permanència al govern. En aquest sentit, el conseller primer va garantir que els consellers dels Republicans del Càrrec es mantindran en silenci durant la campanya del referèndum, a més de comprometre’s a facilitar des dels respectius departaments la informació que se’ls demani sobre l’Estatut” –vegeu notícia a l’Avui 10/05/05-.

Tocat i enfonsat

El govern tripartit fa aigües. El NO definitiu dels Republicans pel Càrrec, oficialment ERC, a l’Estatut després de passar per l’abstenció, el nul i el nul polític ha suposat de facto l’enfonsament del tripartit.

L’anunci d’eleccions anticipades a la tardor d’enguany és un secret a veus. Sense anar més lluny tots el diaris se’n fan ressò i dirigents del tripartit ja donen per acabada la legislatura un cop s’hagi celebrat el referèndum de l’Estatut.

El govern tripartit no passarà a la història per la seva obra de govern, pràcticament inexistent, sinó per les seves constants i delirants crisis.

Cinema en català, missió impossible!!!

Les mentides d'Aznar

I ara, us presentem el vot nul!!!

Els caps “pensants” d’ERC s’han inventat el vot nul polític. Realment, aquests nois no tenen aturador a l’hora de fer el ridícul més espantós i inventar-se qualsevol tipus d’argument per justificar ho injustificable. On s’ha vist que un partit de govern demani el vot nul en un referèndum per aprovar la màxima llei del seu país?! Per què no tenen la valentia de dir NO i deixar-se de bestieses incomprensibles?!